Malgrat que el terme “ciència ciutadana” estigui cada vegada més present als mitjans de comunicació de tot el món i hagi estat incorporat als discursos de les polítiques científiques nacionals i regionals (especialment al Nord Global), i també hagi estat establert en la llengua anglesa (va ser introduït al diccionari d’Oxford el 2014), encara no hi ha un consens sobre la seva definició precisa. Segons Irwin (2015), la ciència ciutadania “està oberta a diverses definicions i té múltiples vessants”. És una etiqueta amb una “naturalesa polimòrfica” (Strasser i Haklay 2018) que s’aplica a una infinitat de projectes heterogenis desenvolupats per universitats, escoles, agències governamentals, corporacions, ONGs i comunitats de tot el món.

La creixent popularitat de la ciència ciutadana i la proliferació d’una pluralitat de pràctiques associades a ella estan estretament relacionades amb qüestions i preocupacions contemporànies sobre el lloc que ha d’ocupar el coneixement i l’expertesa en la societat, la governança democràtica i la participació, així com la coproducció de coneixement i ordre social (Irwin 2015; Strasser i Haklay 2018; Strassel et al. 2018; Kenens et al. 2020). 

Per entendre la ciència ciutadana com un fenomen heterogeni que inclou diferents investigacions i activitats de construcció de significat i producció de coneixement desenvolupades per persones de tota mena (científics, aficionats, ciutadans, experts, comunitats), cal reconèixer les seves múltiples variants. En l’última dècada, els investigadors han desenvolupat tipologies per conceptualitzar i categoritzar les diferents iniciatives qualificades (per ells mateixos o per altres) com a projectes de ciència ciutadana. Com que la participació ciutadana és essencial en les pràctiques de ciència ciutadana, diverses tipologies s’han centrat a classificar els projectes segons la distribució del poder entre els participants (Bonney et al. 2009, Shirk et al. 2012, Haklay 2013, Strasser et al. 2018). Aquest tipus de tipologia considera el grau de control que els participants tenen sobre les seves pròpies pràctiques, així com la definició dels objectius (preguntes de recerca i definició dels problemes) i els resultats del projecte (intervencions en el sistema socioecològic, qui lidera la producció de coneixement). Des de les iniciatives descendents impulsades per les universitats fins als projectes ascendents iniciats per les comunitats de base, els investigadors han identificat una gran varietat de projectes de ciència ciutadana (Bonney et al., 2009; Shirk et al., 2012; Haklay, 2013; Strasser et al., 2018). Aquests projectes inclouen categories que van des de nivells baixos de participació i autonomia de persones no professionals fins a nivells intermedis i alts de participació i control de persones no expertes sobre aquestes iniciatives. 

La tipologia de Wiggins i Crowston (2011) proposa classificar els projectes de ciència ciutadana segons les activitats que desenvolupen els seus participants, sense tenir en compte qüestions de poder i nivells de participació. Així, els projectes es poden classificar en activitats d’acció, conservació, investigació, educació i de projectes virtuals. 

Recentment, un grup d’especialistes ha suggerit una tipologia basada en cinc activitats epistèmiques que desenvolupen els participants de ciència ciutadana: “còmput”, “detecció”, “automonitoreig”, “anàlisi” i “fabricació” (Strasser i Haklay, 2018; Strasser et al., 2018). Aquesta classe de tipologia, centrada en pràctiques epistèmiques, permet considerar una varietat més plural de projectes i iniciatives, fins i tot aquelles que no es descriuen a si mateixes com a ciència ciutadana. 

Més enllà dels múltiples enfocaments en què es pot implementar la ciència ciutadana, la majoria dels projectes desenvolupats en les últimes dècades a escala mundial tenen un enfocament descendent, estan dirigits per científics professionals i tendeixen a concentrar-se en activitats de conservació, educació i col·laboració oberta distribuïda (Strasser i Haklay, 2018; Irwin, 2015; Haklay et al., 2021; Haklay, 2013). Aquests projectes privilegien l’expertesa científica professional i limiten la capacitat de les persones no professionals per abordar injustícies i problemes locals. 

A Llatinoamèrica, els projectes i iniciatives que estan adquirint reconeixement i notorietat pública són aquells dirigits per científics professionals vinculats a institucions governamentals. Investigadors universitaris han debatut la necessitat de desenvolupar iniciatives de ciència ciutadana en els seus països i a la regió, i diverses organitzacions públiques i privades han donat suport a trobades i col·laboracions internacionals (Invernizzi, 2004; Rodríguez, 2019). Durant l’any 2020, les universitats d’Argentina, Xile i el Perú, en col·laboració amb organitzacions multilaterals, van celebrar (de forma virtual) el Primer Congrés Llatinoamericà de Ciència Ciutadana. La Xarxa Ciència Ciutadana per a l’Amazònia, amb seu a Lima, ha connectat diverses organitzacions i universitats d’Amèrica Llatina i Amèrica del Nord per a generar i compartir coneixement, desenvolupar solucions innovadores i mantenir la integritat dels ecosistemes a tota la conca. A escala nacional, les universitats i institucions científiques públiques de països com Colòmbia (p. ex. Institut Humboldt, BioDiversitat), Mèxic (p. ex. CONABIO) i Costa Rica (p. ex. UCR) han promogut projectes de conservacionisme i biodiversitat, potenciant algunes de les plataformes digitals desenvolupades al Nord Global (p. ex. Cornell University Lab of Ornithology, Bioblitz, iNaturalist) per al seguiment i recompte de la flora i fauna local.

Tanmateix, diversos projectes emergents de ciència ciutadana pertanyents a comunitats de base, que es caracteritzen per alts nivells de participació de no experts i estan orientats cap a l’acció política, han començat a cridar l’atenció dels mitjans i del món acadèmic (p. ex. The Nation 2018; Make Magazine 2018; Vice Magazine 2017; The Guardian 2016; Discover Magazine 2017, 2020; Razon Publica 2018; ImpactoTic 2018; Silla Vacia 2020, Semana 2020; El Espectador 2018). Els ciutadans que no pertanyen a institucions científiques i governamentals han iniciat aquestes iniciatives amb l’objectiu d’abordar injustícies i qüestions locals concretes, en particular les relacionades amb el medi ambient, i han buscat canvis polítics, culturals i tècnics. Controlen les preguntes i els objectius del projecte d’investigació i desenvolupen les pràctiques epistèmiques de ciència ciutadana amb un enfocament activista que fomenta l’empoderament polític i la consulta i participació pública.

Per exemple, les iniciatives de comunitats locals que fan el seguiment de la contaminació hídrica, acústica i atmosfèrica utilitzant artefactes fabricats a mà (p. ex. galledes lleugeres, cometes, tubs de difusió i sensors) han implementat les pràctiques epistèmiques de ciència ciutadana per lluitar contra governs i indústries, i les han mobilitzat cap a causes polítiques i ambientals (p. ex. Barreneche i Lombana-Bermúdez, en premsa; O’Rourke i Macey, 2003; Ottinger, 2010:247; Berti Suman, 2018, 2019; Kullenberg, 2015; Ziva et al. 2012; Wylie et al. 2014; Pham et al., 2015; Kenens et al., 2020; Kimura, 2021; Van Oudheusden i Abe, 2021). Tal com hem analitzat en un article proper d’una edició especial de IJoC sobre Justícia de dades, la preocupació per la transparència i qualitat de les dades de contaminació produïda pels governs, les seves normes de mesura i deficient cobertura d’infraestructura de sensors, va incentivar un grup de ciutadans a impulsar la creació de sensors de baix cost, programari lliure, dispositius mòbils, dades obertes i plataformes de xarxes socials com a “contra infraestructura” ambiental i de detecció alternativa.

A causa del compromís polític de les activitats de “còmput”, “detecció”, “automonitorització”, “anàlisi” i “fabricació”, els projectes de base de ciència ciutadana s’entrellacen amb l’activisme ambiental i de dades (Barreneche & Lombana-Bermudez, en premsa; Beraldo & Millan 2019; Walker et al. 2018; Dillon et al., 2017; Kullenberg 2015; Strasser & Haklay 2018). Kullenberg (2015) ha conceptualitzat aquest tipus d’iniciatives ascendents com una forma de resistència. Segons la seva visió, la ciència ciutadana com a resistència té un objectiu emancipador en el qual es podria incloure el resultat del projecte: “guanyar batalles legals, influir en l’elaboració de polítiques, instal·lar un tema en l’agenda política o promoure els drets humans”. La ciència ciutadana com a resistència revela la capacitat de la ciutadania no professional per utilitzar pràctiques i instruments científics que intervinguin en lluites polítiques i participin en la coproducció de futurs sociotècnics.