Venim d’una educació que ha prioritzat, i encara prioritza, la raó per sobre de l’emoció; el saber i el coneixement per sobre del sentir i la sensibilitat. Fomentem l’assoliment i les fites o motivacions externes i desatenem les necessitats, els sentiments i el benestar intern. És un error gran i greu perquè els títols penjats a les parets no serveixen de gaire quan l’adversitat ens truca a la porta, quan ens fumem una patacada col·lectiva com amb l’actual pandèmia o quan patim crisis personals o conflictes de relació. Les neurociències han demostrat que tenir un Quocient Intel·lectual (QI) alt, una ment privilegiada o una trajectòria acadèmica brillant no garanteix “l’èxit” a la vida, entenent per èxit una vida viscuda amb sentit, amb equilibri i benestar personal i social. I a l’inrevés, que no tenir uns resultats acadèmics reeixits no determina que haguem de ser infeliços o que no ens n’haguem de sortir a la vida.

Per més que les evidències científiques ens mostrin que tan important és aprendre a pensar i a raonar adequadament com aprendre a sentir intel·ligentment, sovint seguim educant com si no ho sabéssim. Ens manquen coneixements i consciència del que en realitat representen les emocions i de com abordar-les, moltes vegades tampoc es dona la maduresa emocional adulta suficient. La por a l’autoconeixement, sumada a una manca de sensibilitat i/o d’autoresponsabilitat al respecte, ens impedeixen fer l’aposta que cal per l’educació emocional. Quan malgrat tot som capaços de fer-la, sovint ens fallen els coms, no disposem dels procediments i recursos adequats. Ens fa falta informació, sensibilització i formació, no només en un sentit professional i psicopedagògic, també és indispensable un creixement emocional personal.

Hi ha evidències suficients que l’educació emocional afavoreix el desenvolupament integral, la salut psíquica i física, l’autoconeixement, l’autoestima, l’empatia, la millora de la vida personal i les relacions amb les altres persones, també ajuda a prevenir la violència i les conductes de risc, promou el benestar personal i social, contribueix a la creació de climes o ambients de grup més positius i cohesionats i, molta atenció, millora l’aprenentatge i el rendiment acadèmic. Això passa en totes les etapes vitals i educatives o grups d’edat.

Lògicament, hi ha uns requisits bàsics perquè aquests resultats es produeixin i es mantinguin, com ara la continuïtat en el temps de les iniciatives i programes i la seva avaluació, la formació del professorat i dels agents educatius encarregats de la seva implementació, també la implicació i suport des de tots els àmbits, el familiar i el sociocomunitari especialment, a més del pròpiament escolar. Ha d’involucrar-s’hi tota la comunitat educativa, incidint en equips directius, administracions educatives i sobretot les famílies. També és cabdal la metodologia emprada en l’elaboració dels programes i activitats.

L’educació emocional és indispensable perquè sense salut emocional no hi ha salut, benestar ni rendiment. Una persona emocionalment bloquejada està emocionalment anul·lada, com diu el metge cirurgià espanyol Mario Alonso. Hi ha evidències que el màxim rendiment es dona amb un nivell d’activació emocional mitjà. Si no hi ha emocions, no hi ha motivació ni rendiment. Si hi ha excés d’emocions, si la persona està sobrepassada o aclaparada per les emocions, tampoc hi ha rendiment. Els treballs del professor de psicologia Mihály Csíkszentmihályi van mostrar que el millor rendiment s’assoleix en els denominats estats de flux. Són estats en què es fa un esforç però es viu com un moviment sense esforç perquè les emocions estan en harmonia, hi són en la seva mesura justa, acompanyant i reforçant sense destorbar.

La competència socioemocional del professorat, igual que la de les famílies, no pot ser opcional. Esdevé inexcusable per responsabilitat moral i social, ja que la primera clau de la maduresa emocional dels nens i nenes i dels nois i noies és la maduresa emocional de les seves persones adultes de referència.
Tinguem present que fem educació emocional sempre, encara que no la fem formalment o intencionadament. En l’educació hi ha transmissió emocional sempre, ja sigui explícita o implícita, sana o insana. Això és perquè hi ha dos tipus d’educació emocional: la curricular, que es fa en horaris establerts i amb programes formals, i la relacional, que es fa tota hora sense necessitat de programes, per contacte, per osmosi. El millor programa d’educació emocional del món pot fallar per incompetència socioemocional de qui l’aplica.
Les competències socioemocionals bàsiques del professorat graviten al voltant dels tres grans eixos de la competència emocional, només que, en el seu cas, cal fer-ne l’aplicació a l’aula:
- Dimensió intrapersonal: sentir-se bé amb sí mateix/a, amb les pròpies emocions i manera de sentir. Aplicat a l’aula suposa, entre d’altres, saber identificar, expressar, contenir i/o transformar adequadament les seves emocions o estats emocionals, de tal manera que evita projectar-los o transferir-los sobre el grup d’alumnes.
- Dimensió interpersonal: disposar d’unes bones habilitats de relació i comunicació, sentir-se bé amb les altres persones i les altres persones amb nosaltres. Aplicat a l’aula suposa, entre d’altres: practicar una comunicació educativa emocionalment ressonant, empatitzar i tenir cura de l’autoestima de l’alumnat, sintonitzar emocionalment amb el grup, mantenint el propi centre, saber veure i impulsar talents i potencials individuals i grupals, i saber identificar, expressar, contenir i transformar emocions i estats emocionals grupals. Si més no, no agreujar-los o desbaratar-los amb els propis.
- Dimensió eticosocial o ecosocial: deixar una empremta emocional positiva al nostra pas, contribuir a la salut i sostenibilitat emocional global a través de la nostra tasca, acció i presència en el món. Aplicat a l’aula suposa, entre d’altres, que el que som i desprenem com a persones sostingui, reforci i orienti a bon port el que fem com a professionals, així com la capacitat de contagiar emocions agradables en el context educatiu en general i de crear climes educatius positius, motivadors, potenciadors i generatius.

Aquests eixos inclouen competències com ara les següents: autoconeixement, autoconsciència i autoregulació emocional i conductual, autoestima, empatia, assertivitat, vinculació afectiva, resiliència, automotivació, treball en equip, gestió constructiva de conflictes, mirada apreciativa i possibilista, comunicació afectiva i efectiva, gratitud, pau interior, etc. Aquestes competències són la base del benestar docent i cal atendre quatre grans àmbits per al seu desenvolupament: Afectivitat saludable; Creixement emocional; Pensament complex; i el Optimisme vital i pedagògic.

Hem de fer un esforç de readaptació constant a un món canviant i complex com el nostre, escoltar més els joves i no només ensenyar-los sinó deixar-nos ensenyar també per ells i elles a vegades.
Focalitzem la innovació i la motivació en el currículum, i hi ha una cosa essencial que continua sense ser mirada i atesa com correspon: la Vida en majúscules, el que passa a dins de les persones i entre les persones, el que se’ns mou en el viure quotidià i en les interaccions amb els altres i el món. Disposar d’intel·ligència emocional i d’habilitats socials són dos dels grans requisits de l’èxit laboral actual i d’un futur cada vegada més robotitzat. Ens hem de plantejar com fer-ho per desenvolupar també nosaltres, no només els nois i noies, aquest tipus de competències globals transversals que ens milloren com a professionals i com a persones. I això passarà segurament per redefinir els entorns d’aprenentatge. Canviar això pot voler dir trencar amb certes rigideses de la cultura escolar encara presents en alguns àmbits. Si no, l’escletxa entre les quatre parets de l’aula i la realitat exterior serà cada vegada més gran.
Pel que fa referència a educar adolescents digitals, que conviuen en dimensions virtuals i presencials alhora, parlem de la necessitat d’educar en valors híbrids, que sorgeixen de transcendir i fusionar dualitats que han estat clarament dissociades, quan no contraposades. És l’era de les simbiosis entre conceptes, ens, actituds i capacitats que ja no poden funcionar soles. Presencial i virtual, neuroeducació, raó i emoció, homo sapiens i homo sentiens, informació-biologia-societat amb tecnologia, escola i empresa, persones i robots, intel·ligència humana i algoritmes, realitat augmentada i realitat física… Diu el filòsof francès Edgar Morin que hem de substituir el pensament que aïlla i separa pel pensament que distingeix i connecta.